La segona variable visual apta per a expressar atributs qualitatius en els mapes és la variaciķ en orientaciķ. Com en el cas de la variaciķ de forma, la d'orientaciķ s'acomoda molt bé en la interpretaciķ d'objectes geogrāfics en implantaciķ puntual. La seva eficācia expressiva és sens dubte limitada a l'ús de quatre (a vegades fins a sis) direccions diferents. I cal tenir sempre present que les variacions angulars molt minses no sķn suficients per a discriminar entre les orientacions bāsiques de referčncia: horitzontal / vertical.

En el mapa de la distribuciķ dels monestirs medievals europeus d'acord amb la seva regla conventual (a sota) és possible agrupar visualment els signes d'una mateixa observāncia i avaluar la seva extensiķ territorial. La interpretaciķ de la localitzaciķ relativa és un dels objectius reeixits del mapa.

L'ús de la variaciķ grāfica d'orientaciķ en implantacions zonals aporta uns resultats molt pobres i no compensa la facilitat de dibuix. En la interpretaciķ de l'especialitzaciķ agrāria de l'Est nordamericā següent:

la variable grāfica d'orientaciķ no remarca la diferčncia entre les grans zones. Contrāriament al color, l'orientaciķ és molt poc selectiva de les categories dels atributs qualitatius representats. És més, en combinar dues orientacions, com fa la cas pel blat i el moresc a la zona central atlāntica del mapa, apareix la variable visual d'intensitat sense haver-la demanat i induīm el lector a considerar més important aquesta zona que la resta. Introduīm, per tant, una informaciķ quantitativa errōnia.

La variable visual d'orientaciķ en implantaciķ zonal esdevé de gran utilitat, perō, quan es combina amb la de forma per a establir patrons de trames graduades en una escala de variaciķ grāfica d'intensitat: