Els mapes del primer període varen ser concebuts per dos corrents oposats de pensament: el de la tradició filosòfica greco-romana i la dels ensenyaments de l'església cristiana primitiva.

La segona font bàsica dels més antics mapaemundi produïts durant aquest període va ser la Historia adversus paganus d'Orosius i que ja he mencionat com una de les possibles fonts del mapa de Hereford. Per a més contrast amb l'obra de Macrobius, Orosius va dedicar la seva Historia a

Sant Agustí (354-430 dC). De manera expressa, Orosius va dirigir-la contra els escrits pagans clàssics. Tanmateix, cal recordar que desconeixem qualsevol mapa format personalment pel mateix Orosius.

Els mapes més antics en T-O daten d'aquest període. La majoria han aparegut en dos textos d'Isidor de Sevilla (ca 560-636) qui havia succeït al seu germà com a bisbe de Sevilla l'any 600 dC. Isidor va esdevenir un dels més importants historiadors i enciclopedistes de l'Alta Edat Mitjana. Hom li ha concedit l'autoria de prop de trenta obres d'entre les quals se'n destaquen De Natura Rerum (ca 612-615 dC) i Etymologiarum sive originum libri XX (ca 622-633 dC) com les més importants.

Es recolzava tant en els escriptors romans com en els ensenyaments de l'Esglèsia. Les seves Etymologiarum varen continuar circulant activament fins a finals del segle XV, aleshores ja en versions impreses. Del seu mapa del segle setè no se'n conserven còpies. Però de les còpies posteriors se'n pot deduir que es tractava d'un mapa en T-O molt simple. Aquestes còpies i refets posteriors presenten el Món en tres parts i dividit per dos mars: la Mediterrània i el que es forma de la reunió dels rius Don i Nil.