Resulta difícil d'identificar amb certesa el llegat cartogràfic romà a l'Occident cristià. Això és degut a la insuficiència dels exemplars que ens n'han pervingut i a la seva incompleta catalogació. Romanen moltes qüestions sense resposta i qualsevol afirmació que hom faci precisa d'una detallada justificació. Els romans empraven mapes

per a propòsits ben diversos i s'admet que la seva societat valorava positivament els mapes. Varen produir plànols cadastrals, plànols detallats de ciutats, mapes oficials i militars, itineraris i mapes de camins, mapes per a la il·lustració de textos geogràfics i mapes del Món.

Després de la desaparició de les legions romanes la demanda de mapes a l'àmbit de la Occident cristià va ser molt diferent de la que hi havia a l'Imperi Romà. Tanmateix, sembla que varen 'passar' un mínim de tres tipus de materials cartogràfics romans a la cristiandat occidental: els tractats que descrivien els mètodes emprats pels agrimensors romans per a la mesura de terres, els mapes de calçades i de camins, i els mapes del Món. L'anomenat Corpus Agrimensorum consisteix en una col·lecció de textos llatins, més aviat curts i de dates diverses, alguns del segle primer dC, que es tenen pels primers que varen ser escrits pels agrimensors romans. Possiblement, el Corpus constitueixi un recull de la segona meitat del segle IV dC. Els dos manuscrits bàsics que inclouen il·lustracions han estat datats de ca 500 dC i del segle IX, respectivament. Actualment el més antic es troba a la Herzog August Bibliothek, a Wolfenbüttel, i el més tardà a la Biblioteca Vaticana (2).

Les il·lustracions d'ambdós manuscrits són relatives a mapes de ciutats i de les seves terres circumdants. Són particularment interessants pel fet que ens assenyalen que a

finals del segle IV dC ja havien estat establertes convencions per a l'ús dels colors i dels símbols. És evident que els colors eren aplicats amb una certa sistematització. L'aigua era acolorida blavosa o verd/blavosa; les muntanyes boscades es presentaven en verd per bé que les soles muntanyes es representaven en tonalitats marró. Les teulades dels edificis es pintaven en vermell. Els colors de les carreteres eren el vermell o el marró. És clar, els mapes que il·lustren els tractats poden ser posteriors als textos mateixos. En el cas dels del Codex Wolfenbüttel, però, hom pot assegurar que són anteriors a l'any 500 dC. Tant se val que vagin traspassar-se directament a partir de textos romans com que vagin ser dibuixats de bell nou pels copistes del segle cinquè. Això darrer sembla el més versemblant. Com podrem veure més endavant, alguns d'aquells 'símbols' cartogràfics també apareixen en els mappaemundi medievals. També resulta evident que la tria dels colors pot considerar-se, en un sentit mot ampli, com a mimètica de la natura. Així doncs, sembla altament probable que l'Occident cristià vagi heretar convencions de simbolització cartogràfica del món romà.