Les facilitats per aconseguir documents geogràfics ha augmentat considerablement d'ençà la difusió d'Internet. Avui podem adquirir molta documentació de llocs remots que només fa vint anys hauria estat una autèntica aventura d'aconseguir-la. També és veritat que aquesta documentació que podem trobar a la Xarxa no és pas sempre de la qualitat desitjada. Però la feina central del geògraf i cartògraf és, precisament, la de millorar-la per comparació amb altres fonts i refer-la d'acord amb l'objectiu específic perseguit.

Però n'hi ha més de fonts informatives. Les clàssiques són les cartoteques o centres de documentació les quals conserven i difonen cartografia manuscrita i gravada de tota època. En aquest context, no hem de pensar només amb els centres de documentació que porten el nom explícit de cartoteca sinó també amb biblioteques que també tenen mapes.

La difusió comercial de la cartografia s'ha dilatat extraordinàriament a remolc de la dèria dels viatges i del turisme, per una banda, i de la profusió de treballs d'ordenació del territori, per altra. Cal situar els centres de producció cartogràfica oficial, com per exemple l'Instituto Geogràfico Nacional o l'Institut Cartogràfic de Catalunya, en la cresta de la ona d'aquest fenòmen. Avui ofereixen uns serveis de distribució pública dels seus productes prou eficients a través d'Internet. L'actitud oberta i transparent de l'actualitat contrasta amb l'obscurantisme que envoltava la difusió dels mapes topogràfics de base oficials només fa cinquanta anys.

I per acabar aquesta llapissada sobre les fonts us donaré una recomanació. Com a geògrafs, o futurs geògrafs, guardeu i col·leccioneu els mapes que us caiguin a les mans. Tan se val siguin en paper com en digital. Els necessitareu quan menys us ho figureu. I tingueu sempre un bon Atles a mà!