són dels anys vint. La importància de la litografia en la producció cartogràfica queda palesa en el fet que els dos primers tallers litogràfics a Espanya s’estableixen en institucions dedicades a la confecció de mapes: a la Dirección de Hidrografía el 1819 i al Depósito de la Guerra el 1820. En la dècada dels anys quaranta la litografia viuria una gran expansió a tot Espanya. La introducció de 1a cromolitografia, és a dir, el gravat d’una planxa per a cada color, va permetre d’imprimir en colors i eixamplà considerablement el camp del llenguatge cartogràfic a mitjan segle XIX. També arribaria en aquells anys la zincografia, és a dir, la substitució de la pedra litogràfica per una planxa de zinc, més fàcil de gravar i de menys pes. Aquest sistema va ser molt utilitzat en un primer moment per a la reproducció de mapes antics i coincideix amb l’inici dels estudis d’història de la cartografia i de la utilització de la paraula ”cartografia”.

L’aplicació de la fotografia a les arts gràfiques seria un fet a la dècada de després de 1860 als Estats Units i en alguns estats europeus. A Barcelona l’any 1871 el coronel Francesc López Fabra dóna a conèixer el fotogravat i l’any 1876 el fotògraf gironí Heribert Mariezcurrena, junt amb Josep Thomàs, Joan Serra i Manel Joarizti, va fundar la Sociedad Heliográfica Española per a introduir a Barcelona les noves tècniques fotomecàniques que s’estaven assajant a Europa. La Sociedad es va dissoldre el 1879 i es van formar dues empreses, una encapçalada per Thomàs i l’altra per Joarizti i Mariezcurrena. L’empresa Thomàs va publicar molta cartografia fins al primer terç del segle XX.

Des de finals del segle XIX el camp de la il·lustració aniria incorporant cada vegada més innovacions. L’any 1890 es fa la primera tricomia hispana i ja en el segle XX la invenció de l’offset i les prestacions de la fotomecànica simplificarien i abaratirien les edicions. La progressiva introducció del món digital en tots aquests processos ha obert noves perspectives per al segle XXI. No obstant

això, l’aplicació de les innovacions tècniques en el món de l’edició cartogràfica no van ser ni són lineals, ja que no tots els mapes requereixen la mateixa qualitat d’impressió. Així, fins ben entrat el segle XX encara s’utilitzaven sistemes litogràfics per a l’edició de mapes topogràfics, mentre que cartografia més divulgativa ja havia adoptat el sistema offset. El mateix ha passat i esta passant amb els sistemes digitals.

5.2 De la fotografia a l’ordinador

L’invent de la fotografia va revolucionar molts camps i fins va crear un nou imaginari social. Ja hem vist les aplicacions que se’n van derivar en el món editorial i de retruc en el món de l’edició cartogràfica. La fotografia, però, seria una aportació cabdal pel que fa a l’obtenció de dades susceptibles de ser cartografiades.

El cartògraf Joel L. Morrison va assenyalar tres grans etapes en la presa de dades per a la confecció d’un mapa. La primera etapa fou el resultat de l’aprenentatge progressiu de les tècniques de mesura amb precisió de la Terra. Els mapes cadastrals, les coordenades de ciutats dels mapes de Ptolemeu o els portolans són alguns dels productes cartogràfics més coneguts d’aquest període. La segona etapa comença a finals del segle XVIII i començaments del XIX amb els inicis de l’estadística, és a dir de la presa de dades seriades que permetrien la realització de cartografia temàtica molt diversa. A finals del segle XIX s’inicià la tercera etapa caracteritzada per la utilització de sensors remots per a la captura de dades: de les fotografies a les imatges de satèl·lit o de radar. Aquesta tercera etapa, a partir de l’ús de la fotografia, constitueix la gran innovació en la cartografia dels segles XIX i XX.

En la dècada dels anys trenta del segle XIX van sorgir un seguit de procediments que van donar com a resultat la invenció de la fotografia. Els treballs de l’anglès Fox Talbot (1800-1877) i dels francesos Aragó i Niepce, entre d’altres, van facilitar que Louis Daguerre (l789-1851) presentés l’any 1837 a l’Academia d’Arts i Ciències de París el primer ”daguerrotipus”. Només dos anys després el gravador Ramon Alabern i Moles (1811-1888) realitzà a Barcelona el que seria el primer ”daguerrotip” fet a Espanya.

Ben aviat alguns científics van adonar-se de les possibilitats de dibuixar mapes topogràfics a partir de l’estereoscopia de dues imatges fotogràfiques. Leonardo da Vinci (1452-1519) ja havia explorat el camp de les projeccions òptiques juntament amb altres contribucions als camps de la geometria, la mecànica i la geofísica. El seu contemporani Albrecht Dürer (1471-1528) va construir l’any 1525 uns models mecànics experimentals per a dibuixar en perspectiva, un dels quals per a realitzar dibuixos estereoscòpics, tot i que la definició precisa del concepte ”estereoscopia” va ser formulada per l’astrònom Johannes Kepler cap a 1600. Els avenços en els camps del càlcul integral i diferencial, del dibuix estereoscòpic i de l’òptica, encaixats amb el nou invent de la fotografia, donarien lloc a mitjan segle XIX a la fotogrametria, és a dir la confecció de mapes a partir de fotografies estereoscòpiques.

De bon primer es desenvolupà la fotogrametria terrestre, és a dir amb fotografies amb superposició estereoscòpica preses des de terra, que tingué una gran ressò a Espanya, sobretot entre els cartògrafs de l’exèrcit. L’any 1862 un general espanyol, Antonio Terrero, publica un primer assaig sobre el tema i l’any següent el coronel francès Aimé Laussedat (1819-1904) guanya un concurs que sobre aquesta nova tècnica havia convocat la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de España. L’any 1896 l’enginyer Joan Pié i Alluer realitzà el primer aixecament fotogramètric precís a Espanya i ben aviat es començarien a publicar els primers manuals.