públic interessat només en la geologia. Malgrat que no s’arriba a crear pròpiament un servei, de fet, la Diputació pagà totes les despeses. Si bé la publicació d’aquest mapa quedà interrompuda, la tasca de publicació de 1a cartografia geològica va tenir una continuació amb l’edició geològica del Mapa Geogràfic de Catalunya a escala 1:100 000 com veurem tot seguit.

4.2 El Servei del Mapa Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya

L’acord d’unificar les quatre diputacions catalanes en la Mancomunitat de Catalunya, adoptat l’any 1914, va afavorir un projecte de mapa topogràfic de Catalunya que juntament amb una versió geològica i una altra d’agronòmica havia de servir de base a les futures actuacions de la Mancomunitat.

En aquest sentit, el mes de març de 1914 la Diputació de Barcelona, dins del marc de la Mancomunitat de Catalunya, va crear el Servei del Mapa Geogràfic amb la finalitat d’aixecar ràpidament un mapa de Catalunya. La mateixa Diputació va elaborar unes directrius de com havia de ser aquest mapa. Hi havia dues condicions bàsiques: una que fos un mapa millor i més complet que els existents fins aquells moments; l’altra, que s’havia de dibuixar en un termini de sis anys. Això significava la realització d’un mapa a partir del material existent perquè no es disposava de suficients mitjans per a efectuar un aixecament per compte propi. Òbviament, la pretensió d’un mapa topogràfic detallat, a realitzar en un termini de temps tan curt, era pràcticament inviable i no trigarien a adonar-se’n.

El Servei va començar a funcionar el mes de gener de 1915 amb un enginyer- cartògraf i un dibuixant. L’enginyer-cartògraf i primer director del Servei fou Josep M. de Rivera i Juer (1881-1962), capità de l’exèrcit que havia estudiat a l’Acadèmia d’Enginyers de Guadalajara i havia estat treballant a l’Africa, on efectua diversos aixecaments de plànols.

Els primers treballs del Servei van consistir en l’elaboració del projecte del mapa i en fa recopilació de dades d’altres mapes ja publicats. Es va escollir la projecció cònica Tissot (3er sistema) de mínima deformació i es va dividir el mapa en 43 fulls. La recol·lecció de dades fou quasi exhaustiva. Es va demanar informació a ajuntaments, ministeris i empreses particulars, i també a companyies d’aigües i de ferrocarrils. Les respostes foren molt desiguals. L’ajuda més important la constituí, sens dubte, el permís que atorga l’Instituto Geográfico y Estadístico per a l’obtenció de les còpies de plànols i dades de les triangulacions geodèsiques i topogràfiques que estaven realitzant per al mapa d’Espanya 1:50 000. La batimetria es va obtenir de la Dirección General de Hidrografía. També es va poder comptar amb algunes col·laboracions particulars com la del geòleg francès Marcel Chevalier, que els facilita el Mapa d’Andorra i zones de l’Alt Urgell,

que havia aixecat personalment. Totes les dades geodèsiques es van obtenir de l’IGyE que ja havia calculat les triangulacions geodèsiques de ler ordre de Catalunya i les de 2on i 3er ordre de la província de Tarragona, El Servei només va efectuar triangulacions complementàries per a completar fulls.

Amb tot aquest material van començar a dibuixar els fulls dels quals disposaven de més informació – concretament la part sud de la província de Tarragona – i es van contractar temporalment alguns topògrafs per a completar els buits que quedaven en els fulls un cop aplegada tota la informació.

En pocs mesos s’adonaren que si no avançaven els treballs de l’IGyE a Catalunya no disposarien de suficient informació bàsica per al Mapa Geogràfic de Catalunya 1:100 000. Per aquest motiu es pressionà a través de la mateixa Diputació i d’altres entitats catalanes a l’IGyE, perquè enviés més brigades topogràfiques a la zona de Catalunya. Aquest fou el dilema constant del Servei Geogràfic. Si no disposava de dades, no podia continuar l’elaboració del mapa, ja que no tenia recursos suficients per a efectuar els càlculs; però si impulsava l’actuació de l’IGyE accelerava el procés de publicació dels fulls del mapa d’Espanya 1:50 000, amb la qual cosa el mapa de Catalunya 1:100 000 quedava obsolet abans de la seva publicació.

Aquesta dependència absoluta respecte de les dades que s’anaven copiant de l’IGyE i també la manca de recursos per a contractar personal que fes els treballs de camp van retardar l’aparició dels primers fulls, de manera que el primer de tots ells, el de Vilafranca del Penedès va aparèixer el 1922, set anys més tard de la creació del Servei, quan s’havia previst un termini de sis anys per a la confecció del mapa en la seva totalitat. Ja de bon començament hi va haver dues postures enfrontades respecte a com s’havia de realitzar el mapa. Per un cantó hi havia els polítics que propugnaven la confecció d’un mapa menys detallat però d’aparició més ràpida i, per l’altre, la del Servei Cartografic, que apostava per un mapa molt complet i correcte encara que de publicació posterior. Fou la segona proposta la que guanyà i s’opta per realitzar un treball molt més precís i elaborat, encara que molt més lent.

L’any 1919 Josep M. de Rivera deixà la plaça per a reintegrar-se a l’exèrcit. El substituí Manuel Ferrer de Franganillo (1886-1956), que havia estudiat enginyeria civil a Lausana. El personal del Servei, que només va arribar a comptar amb un màxim de cinc empleats, executava els treballs de gabinet: dibuix dels elements del mapa, preparació de les minutes, etc. La toponímia es va encarregar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que va dur a terme una labor considerable sobretot quant a la correcta escriptura de topònims en llengua catalana. El procés d’impressió es va encarregar al Topographischer Büreau de Munic, encara que posteriorment es litografiarien fulls a París i Barcelona.