esdevingués el símbol de les aspiracions polítiques que una part de la societat es començava a plantejar. Els ideals de la Renaixença donaren al mapa de Catalunya la importància i el contingut de la imatge gràfica del país reivindicat. La materialització d’aquest concepte es traduí en la publicació de mapes de Catalunya, en general molt pobres d’informació geogràfica però amb una alta carrega ideològica. Els editors sovint eren associacions de caire molt divers, però de marcat caràcter catalanista.

Un exemple molt clar d’aquest tipus de cartografia el trobem en un mapa de propaganda electoral que es va publicar l’any 1901. Es tracta d’un mapa de Catalunya que porta inclosa una divisió comarcal – el debat comarcalista acabava de començar – dibuixada molt matusserament. Al voltant, com a orla i amb les quatre barres de fons, hi ha el retrat de cinquanta-sis prohoms catalans juntament amb els quatre candidats de la Lliga Regionalista a les eleccions provincials de 1901. La càrrega simbòlica del mapa és evident ja que hi convergeixen, a més del mapa, les comarques, la utilització de la llengua catalana, les quatre barres de fons i l’elecció d’uns quants personatges reconeguts de la cultura catalana. La utilització del mapa de Catalunya com a símbol reivindicatiu va ser cada vegada més freqüent en la primera meitat del segle XX i durant el franquisme va esdevenir una imatge gairebé subversiva. com ho demostra la publicació de mapes de Catalunya per les associacions catalanistes a l’exili. A partir dels anys quaranta la imatge cartogràfica de Catalunya com a símbol tornaria a representar un paper molt important en els moviments interns de represa catalanista.

3.4 Mapes temàtics

La cartografia temàtica va trigar bastants anys a tenir una presència important en el panorama cartogràfic, sobretot si ho comparem amb el cas de França. A aquest endarreriment cal afegir la manca d’estudis històrics en aquest camp, per la qual cosa encara avui en dia és molt desconegut. Només la cartografia geològica n’ha estat una excepció amb els treballs dels geòlegs L. Solé Sabarís i E. Aragonès.

La manca d’un mapa de base va ser, una vegada més, un dels majors problemes amb que van topar els naturalistes i els enginyers de mines. En consonància amb tota la tipologia cartogràfica que anem veient, els mapes geològics van ser una minoria a la primera meitat de segle. Només es van publicar alguns mapes molt generals fets per professionals estrangers com els de Lyell de la zona volcànica d’Olot de 1833 o el de De Beaumont i Dufrenoy de la zona de Catalunya publicat a escala 1:500 000 l’any 1841. A partir de 1850 el panorama canvia sensiblement. D’una banda es confeccionarà la cartografia destinada a les explotacions mineres i de l’altra els mapes de conjunt anomenats “bosquejos”.

Pel que fa als mapes de conjunt a Catalunya, els més destacables són els que va publicar la Comisión

del Mapa Geológico de España. Com a resultat dels treballs de la Comisión es van publicar els mapes geològics de les províncies de Barcelona (1888) de Silví Thos i Codina; Girona (1886) de Lluís Maria Vidal, i Tarragona (1889) de Lucas Mallada. Lleida va quedar una vegada més sense publicar, però no és estrany si tenim en compte que utilitzaven com a base els mapes de Coello i fou precisament la província de Lleida la que no es va arribar a publicar. A partir d’aquí, la historia enllaça amb el projecte del doctor Jaume Almera, que descrivim en el capítol següent.

Paral·lelament també es van aixecar mapes de detall, entre els quals és significatiu el Mapa Geológico de la Cuenca Carbonífera de San Juan de las Abadesas, fet per Amalio Maestre i publicat l’any 1855, ja que es considera el primer mapa geològic de detall de Catalunya. Més endavant també es publicaria altra cartografia de detall, com la que publicà l’enginyer de mines Lluís Marià Vidal de moltes explotacions de Catalunya. A la primera meitat del segle XX, les escoles de renovació pedagògica catalana van donar una gran importància a la geografia i a la cartografia. Una ullada als treballs dels alumnes del geògraf Pau Vila (1881-1980) són una bona mostra de l’aplicació pràctica dels mapes temàtics en la vessant didàctica. Aquest mateix geògraf, com a membre de la Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya, és coautor de la cartografia que acompanya els estudis que es van elaborar. Iniciat l’any 1923, trobem l’Atlas Lingüístic de Catalunya de Mn. Antoni Griera (1887-1973), que dificultats de tota mena impedirien de concloure fins l’any 1964.

Finalment, per a la segona meitat del segle XX, quan la cartografia temàtica esdevé ja una eina d’ús cada vegada més habitual en nombroses disciplines, ens referirem només a tres productes molt coneguts. En primer lloc la Geografia de Catalunya publicada per l’editorial Aedos l’any 1958 i que va marcar una fita en el panorama geogràfic català. Aquesta obra inclou, a més de mapes generals i de situació, cartografia temàtica llavors molt innovadora, com és el cas del mapa sobre la Distribució proporcional dels principals conreus a Catalunya, obra del geògraf Salvador Llobet (1908- 1991). L’any 1980, la Caixa d’Estalvis de Catalunya patrocinà la publicació de l’Atlas Socio-econòmic de Catalunya, sota la direcció de Tomàs Vidal Bendito (1941); i el 1983 l’editorial Enciclopèdia Catalana va publicar l’Atlas Universal Català, obra de caràcter general però amb un apartat dedicat als Països Catalans amb una bona mostra de mapes temàtics i que comptà amb la direcció científica de Joan Vila Valentí (1925). La mateixa editorial Enciclopèdia Catalana, i l’Institut Cartogràfic de Catalunya van editar l’any l999 un nou Atles Universal.

3.5 Els mapes excursionistes

El fenomen excursionista, sorgit a finals del segle XVIII com un nou marc de relació de l’home amb la natura, va tenir un paper rellevant en el desenvolupament de la