mapa en format digital i l’Instituto Geográfico Nacional comercialitza les bases digitals del mapa d’Espanya 1:25 000.

3. Mapes divulgatius

La divulgació de la cartografia va fer un salt quantitatiu al segle XIX empesa per diversos factors. Gràcies a nous mètodes de representació i de reproducció i a fenòmens com l’estadística, que va permetre d’obtenir molta informació seriada i susceptible d’ésser representada espacialment, la cartografia més general i temàtica va viure un desenvolupament espectacular. Tècniques com la introducció del color, la possibilitat de reproduir gammes de tons o l’increment dels tiratges van augmentar notablement la publicació de mapes. Al mateix temps, sobretot a partir de mitjan segle, els canvis econòmics van donar peu a una transformació social caracteritzada per un desenvolupament cultural i educatiu que es va anar estenent a poc a poc a tots els estaments de la població. En aquestes circumstàncies, la cartografia va viure un procés de divulgació molt ràpid per a arribar a un públic cada vegada més divers i poder satisfer objectius molt heterogenis.

La cartografia que aquí hem denominat divulgativa aplega mapes a escales petites dibuixats a partir d’altres mapes o fonts escrites i la major part són impresos, gairebé sempre per iniciativa d’editorials privades. Són mapes amb una clara vocació divulgativa, encara que, com veurem, responen també a altres objectius. En descriurem breument alguns.

3.1 Mapes de Catalunya

El territori de Catalunya en el seu conjunt va ser reproduït en diversos atles holandesos i francesos, alguns dels quals amb moltes edicions, al llarg dels segles XVII i XVIII. La imatge de Catalunya era prou coneguda, això sí, entre un públic molt restringit. De tota aquesta cartografia, cal destacar en primer lloc el detallat mapa que publicà l’any 1720 l’erudit català Josep Aparici (1653-1731), del qual es féu una segona edició ampliada l’any 1769. Es tracta de la Nueva Descripción Geographica del Principado de Cataluña a escala 1:220 000 aproximadament. Ja a finals del mateix Vuit-cents el cartògraf Tomás López (1730-1802) publicà un famós Atlas Geográfico de España, on per primera vegada es reproduïa tot el territori peninsular espanyol per zones, d’una manera homogènia, encara que amb considerables errors. La primera edició del Mapa del Principado de Cataluña que figura en aquest atles porta la data de 1776.

El mapa de Catalunya més conegut fins ben entrat el segle XIX fou, però, el d’Aparici. Aquest mapa, quan fou publicat, era un dels millors de l’època pel que fa a informació geogràfica, perfil del territori, etc., però evidentment amb el pas dels anys va anar quedant obsotet. No obstant això, durant el segle XIX es van

publicar alguns mapes de Catalunya que van prendre el de l’Aparici com a model i el van ”modernitzar” afegint- hi la divisió provincial i també algunes vies de comunicació, com ara el ferrocarril. És un cas curiós de perpetuació cartogràfica quan ja s’havien donat a conèixer altres mapes més correctes geogràficament i amb la utilització d’un llenguatge cartogràfic molt més modern. Com a exemple podem citar el cas que la representació del relleu en el mapa d’Aparici és per muntanyes en perfil mentre que al segle XIX la utilització de les ”normals” serà generalitzada.

Un d’aquests mapes és la Nueva Descripción Geográfica del Principado de Cataluña confeccionat pel tinent coronel de l’exèrcit espanyol Ramón Indar. Aquest mapa publicat l’any 1824 i amb una segona edició l’any 1831 es reconvertí l’any 1855 en el Mapa de Cataluña dividido en sus actuales provincias, amb la inclusió de la nova divisió territorial espanyola decretada l’any 1833. D’aquest mapa també se’n van fer com a mínim una reedició cap als anys seixanta amb la inclusió de nous trams de ferrocarril, alguns amb anterioritat a la seva inauguració. Una d’aquestes reedicions es va fer com a propaganda de la Confiteria la Palma, que el va distribuir entre els seus clients com a calendari de l’any 1862.

Un altre cas fou el mapa que cap al 1770 havia publicat l’arxiver Francesc Xavier de Garma. D’aquest mapa, basat en l’Aparici, se’n van fer diverses edicions cap als anys trenta del segle XIX, amb la inclusió de la divisió provincial. I encara un altre Mapa del Principado de Cataluña con su actual límite de provincias, cabezas de partido y obispados, de Pasqual Porta i Margarit que es publicà l’any 1867 i com a mínim una segona edició l’any 1877. Havien passat cent cinquanta-set anys des de la primera edició del mapa d’Aparici, font de tota aquesta cartografia posterior. La pervivència dels mapes estil ”Aparici” és un exemple de l’èxit que va tenir aquest mapa en el seu moment i de la influencia que va marcar fins gairebé un segle després.

Al llarg del segle XIX es van publicar altres mapes de Catalunya amb la utilització d’un llenguatge cartogràfic més modern. Ja hem vist que la inclusió de la divisió provincial passa a ser una de les característiques fonamentals d’aquest tipus de cartografia. Fou precisament la promulgació de les províncies i la manca d’una cartografia de base per a dibuixar-les el que impulsa la publicació d’un Atlas Nacional de España, obra del geògraf francès August H. Dufour (1798-1865). Malauradament aquest atles no ha estat estudiat per a saber-ne la gestió i realització. Sabem que es van començar a publicar a partir de 1834 els fulls per regions històriques a escala 1:600 000, en projecció cònica de Bonne, el meridià d’origen París i amb la divisió provincia1. Segons l’historiador de la cartografia Rodolfo Núñez de las Cuevas, Dufour va aplegar tota la informació disponible a Espanya, França i Anglaterra per a dibuixar els mapes, que malgrat tot contenen errors.