fet lectures de mapes topogràfics bo i considerant-los mapes amb un alt grau d'objectivitat. Els nous corrents historiogràfics han posat èmfasi en el fet que la precisió tècnica no és deslligada de l'objectiu ideacional del mapa i no ha d'impedir de fer una anàlisi del context social d'aquest mapa. Aquesta lectura, que pot entendre's fàcilment amb els mapes de guerra, també és aplicable a mapes de caire civil, que poden amagar intencionalitats polítiques i econòmiques de grans conseqüències, però que la tècnica d'alguna manera emmascara. Aquest postulat té molta rellevança a finals del segle XX amb la introducció de la cartografia digital. La novetat del producte ha fet que es divulguessin molts mapes que, pel fet de ser en format digital, han adquirit ràpidament l'adjectiu de modernitat i s'han allunyat de qualsevol crítica.

5. Fins al segle XVIII, bona part de la cartografia era signada per un autor amb nom i cognoms: el cartògraf per excel·lència sovint anomenat geògraf. El títol de Geògraf del Rei era una de les màximes categories a que es podia aspirar i, sovint, eren nomenats així els editors de cartes compilades, més que no pas els que aixecaven o dibuixaven directament els mapes. Aquests cartògrafs havien copsat bona part de l'atenció dels historiadors de la cartografia: era la cartografia dels grans noms. Al marge d'aquests, però, hi ha hagut uns col·lectius de cartògrafs que han dibuixat molts mapes i que ens són totalment desconeguts. A tall d'exemple podem citar el paper de les dones en la producció cartogràfica editorial dels Països Baixos en els segles XVI i XVII, que s'ha ignorat totalment i, segons sembla, van tenir una importància fins ara menys tinguda. Hi ha mapes, en la confecció dels quals intervenen un munt de persones, i el seu nom no surt mai en el producte final (topògrafs, gravadors, geodestes, informàtics, enginyers, etc.). Actualment doncs, juntament amb els noms propis, que n'hi ha, també es parla de l'estudi dels col·lectius. Una aportació destacada des d'aquest angle la constitueix l'estudi que sobre la cartografia d'aigües del segle XVIII en terres valencianes va fer el geògraf A. Faus, als autors de la qual anomena Mapistes. Hem de parlar no tan sols de col·lectius de productors de cartografia, sinó també de col·lectius de consumidors que generen la demanda i poden decantar el mercat en un sentit o altre. La història de la cartografia contemporània de Catalunya no pot oblidar, per exemple, el col·lectiu de consumidors que varen constituir els excursionistes i que van tenir un paper fonamental en la difusió d'una cultura cartogràfica.

Intentarem, doncs, de donar un cop d'ull a la cartografia de Catalunya dels segles XIX i XX tenint en compte aquestes aportacions. Abans, però, definirem uns quants trets generals.

1.1 Cartografia del món occidental als segles XIX i XX

S'ha parlat a bastament de la transformació de la cartografia del segle XIX. Com ha assenyalat el geògraf francès Gilles Palsky en un llibre d'aquesta mateixa col·lecció "Cap al segle XIX la cartografia haurà de respondre a les noves necessitats (la nova Europa dels estats industrialitzats) i es transformació en un instrument de control i comprensió de l'espai terrestre".

La cartografia que podem anomenar contemporània del món industrialitzat presenta alguns trets generals que es reprodueixen principalment a la majoria d'estats d'Europa i Amèrica del Nord amb més o menys retard. Tot i que en cap cas no aflorà una nova cartografia, sinó que ja en la centúria anterior s'observen algunes de les transformacions que tot seguit passem a anomenar, és a partir del segle XIX que aquestes transformacions es generalitzen.

En primer lloc s'ha assenyalat la vinculació de la cartografia – sobretot la topogràfica – amb l'ascens de l'estat-nació. Els governs esdevenen els primers productors d'uns mapes d'altra banda prou complexos com perquè només l'administració pugui assumir- ne els costos d'elaboració. Els mapes topogràfics a escales mitjanes (d'1:25 000 fins a 1:100 000) recolzats en xarxes geodèsiques, etc., són unes de les grans obres dels estats a partir del segle XIX. L'estat és també al darrere de bona part de l'ascens de la cartografia temàtica lligada a l'aparició de l'estadística. És tota aquesta cartografia la que Palsky assenyala com el nou instrument de control i comprensió de l'espai terrestre: els mapes no tan sols són per a fer la guerra, també han de servir per a altres finalitats:

• explotació del territori: recursos naturals, construcció d'infraestructures, etc.
• control del territori: control militar interior i exterior, delimitació de fronteres, etc.
• fiscalització del territori: delimitació de propietats, cobrament d'impostos, etc.
• perpetuació de les accions d'estat: divisions territorials, ensenyament, etc.

En segon lloc cal assenyalar la diversificació i la divulgació de la cartografia al llarg dels segles XIX i XX. A la multiplicitat de mapes (topogràfics, estadístics, polítics, turístics, d'imatge de satèl·lit, etc.) cal afegir-hi la diversitat d'usuaris. El període dels mapes només per als senyors i els militars s'ha acabat definitivament. La generalització de l'ensenyament portarà a la publicació de molts mapes murals i atles escolars i formarà futurs usuaris cartogràfics. Fenòmens de divulgació del coneixement territorial, com l'excursionisme o el turisme, donaran pas a col·lectius d'usuaris cartogràfics cada vegada més grans. No es poden oblidar nous canals de divulgació cartogràfica, com van ser els periòdics en un primer moment, seguits més endavant per la televisió i no diguem ja d'eines recents com Internet. O un fenomen