M. Carme Montaner i Garcia : “Cartografia catalana. Segles XIX i XX”, a Cicle de conferències sobre Història de la Cartografia. 10è Curs: La cartografia catalana, 23-26 febrer 1999. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, 2000; p. 199-246. Les notes crítiques han estat omeses.
 
 

1. Introducció

Els mapes dels segles XIX i XX no s'havien tingut gaire en compte, fins fa pocs anys, en l'estudi de la història de la cartografia. La cartografia precedent més immediata era considerada antiquada i desfasada, i havien de passar alguns anys fins que esdevingués objecte d'estudi. Així, per exemple, a finals dels anys vuitanta del segle XX, la gran quantitat de mapes aixecats els anys seixanta eren considerats documents obsolets davant la nova cartografia digital, però no tenien el valor d'antiguitat que podien tenir els mapes del segle anterior o fins els d'abans de la Guerra Civil. D'aquí que s'ignoressin bona part de les aportacions tècniques, sociològiques i econòmiques d'aquesta cartografia més immediata. El mateix va passar amb la producció cartogràfica del segle XIX. La historiografia de la cartografia arribava només fins al segle XVIII i deixava de banda totes les aportacions posteriors. Afortunadament s'ha capgirat aquesta tendència i els mapes més recents han passat a tenir un paper rellevant en els estudis de recerca. Aquest canvi de tendència té molt a veure amb els nous corrents de pensament dins de la disciplina de la història de la cartografia.

A la dècada dels anys vuitanta sorgí un corrent d'estudi de la història de la cartografia al voltant dels historiadors anglesos i professors de la universitat nord-americana de Wisconsin J. B. Harley i David Woodward, que posa l'èmfasi en la història dels mapes entesa com una forma de llenguatge i considerant les imatges cartogràfiques sota l'angle de la seva influència dins de la societat. S'obriren, així, noves perspectives a la història de la cartografia que han generat un debat molt interessant entre els estudiosos de la disciplina. Abans d'entrar a explicar la cartografia de Catalunya dels segles XIX i XX volem contraposar alguns dels trets més característics d'aquests nous corrents amb els de la historiografia de la cartografia que podem anomenar més clàssica. A tall de resum en donem un petit esquema.

1. Un mapa no és un objecte isolat sinó que forma part d'un context dins del qual s'han donat un seguit de circumstàncies per a ser realitzats. Així, doncs, quan estudiem un mapa també hem d'estudiar el seu entorn sociològic i tècnic: Quan, per qui i per què es promouen, es dibuixen, es publiquen o s'utilitzen mapes. En definitiva es tracta de reconstruir els quadres físics i socials que regeixen la producció, la construcció i la utilització de mapes. Per al cas concret de Catalunya, per exemple, no podem deslligar la confecció de cartografia topogràfica del fenomen de la industrialització; o la publicació d'un cert tipus de mapes del Principat lligats al fenomen de la Renaixença i a la formació de la identitat nacional. Un cas més general és el de la confecció dels mapes topogràfics a partir del segle XIX per part dels estats-nacions d'Europa i Amèrica del Nord, entesos com a instrument de control per l'administració.

2. Fins fa poc només s'estudiaven els mapes que havien adquirit el valor d'"antic". Amb aquest concepte es valorava el mapa entès com un gravat o una obra d'art i s'ignorava una bona part de la producció cartogràfica, sobretot aquella menys vistosa i més estrictament tècnica. Lectures posteriors dels mapes han ampliat aquesta concepció de manera que s'estudien no tan sols els més antics, els més bonics o els més valuosos, sinó també tota la resta de cartografia que no porta cap d'aquests valors afegits. Així, al reduït grup de recerca inicial de mapes antics s'hi han anat afegint mapes de projectes d'obres, mapes fets per nens o cartogrames d'empreses de transports. La diversitat cartogràfica dels segles XIX i XX ha entrat plenament en el món de la història de la cartografia.

3. No es pot entendre cada mapa com una superació de tots els mapes anteriors. Hi ha una certa tendència a pensar que el progrés és lineal i, ensems, acumulatiu, i que cada objecte, en aquest cas el mapa, incorpora tota la informació i totes les tècniques anteriors. En realitat, "conviuen" mapes de molt diversa qualitat i objectius, de manera que mapes molt senzills, o fins amb errors, són coetanis de mapes molt sofisticats i amb molta precisió. A Catalunya, per exemple, durant el segle XIX es van publicar alguns mapes que eren còpies d'un mapa molt conegut del segle XVIII obra de Josep Aparici, al mateix temps que es publicaven mapes molt més moderns, com els provincials de Francisco Coello. També cal tenir en compte que, sovint, són els mapes més senzills els que tenen una difusió més gran. Pensem només en els mapes de carreteres o de les guies turístiques actuals, que poden ser molt pobres pel que fa al llenguatge cartogràfic i a la informació que contenen i, en canvi, gaudir d'una gran difusió.

4. Hi ha hagut una certa tendència a considerar els mapes aixecats amb molta precisió tècnica (càlcul d'una xarxa geodèsica de recolzament, aixecaments topogràfics acurats, dibuix de gran precisió, impressió molt detallada, etc.) com a mapes sense cap tipus de càrrega ideològica. Sobretot amb la divulgació de les corbes de nivell, s'han