Esquema de la triangulació de Snellius de l'any 1615.

Repr. de Pouls, H.-C. (1980): "Mesurer la terre, faire un plan, faire la carte: histoires de triangles: mieux vaut voir que courir 2", pp. 248-251 en Macchi, Giulio (a cura de): Cartes et figures de la Terre. Paris: Centre Georges Pompidou; p. 251.

Durant el segle XVIIè va renovar-se l’interès per la mesura de la Terra com ja havien fet els clàssics. El procediment de triangulació va fer possible una notable millora en l’exactitud de les mesures. La comparació de les diferències entre els resultats obtinguts en diverses experiències, a partir de la mesura de l'arc de meridià entre Alkmaar i Breda efectuada per Snellius (1617), i de la qual en mostrem l’esquema de la seva triangulació, va induir a Jean Picard i als Cassini a considerar la Terra com un esferoide comprimit pel pla de l’Equador. Així doncs si mesurem, per exemple, deu graus de meridià en la zona tropical i deu graus en la polar, la seva llargada a l’equinocci haurà de ser superior a la que s’obtindria en el Pol. En l’esquema: D2 > D1:

Aquella proposta va ser replicada per Isaac Newton. En efecte, si bé coincidia en la consideració de la Terra com a un esferoide, Newton va deduir el seu aplanament pels Pols en base a la teoria física que ell mateix havia desenvolupat: els deu graus d’arc de meridià sobre l’Equador hauran de tenir una llargada més curta respecte la dels situats en el Pol. A l’esquema: D1 > D2:

Les expedicions geodèsiques a la Lapònia i al Perú li donarien la raó post mortem.

Els esquemes per a la discussió de la forma de l'esferoide han estat adaptats a partir de Smith, James R. (1986): From plane to spheroid: determining the figure of the Earth from 3000 BC to the 18th century: Lapland and Peruvian survey expeditions. Rancho Cordova, Ca.: Landmark Enterprises; pp. 80 i 81.