
El rellotge de precisió de William Harrisson amb el qual va guanyar el premi [1760] de l'Oficina de Longituds del Regne Unit al millor cronòmetre marí. Repr. d'Andrewes, W.J.H. (curador) (1996): The Quest for Longitude. Cambridge, Mass.: Collection of Historical Scientific Instruments; Harvard University; p. 240. Diàmetre exterior de la caixa: 13,3 cm.
|
|
Cap a finals del segle XVIII era palès que l'execució de mapes topogràfics detallats no avançaria pas gaire si continuava a mans d'empresaris individuals. Es donava per descomptat que havia d'implicar-s'hi l'Estat (1). Durant aquest període, diversos països varen ocupar-se de la promoció dels mapes de les seves colònies i territoris d'ultramar. Les activitats cartogràfiques colonials dels segles XVII i XVIII admeten, però, diverses lectures. En aquest període també cal destacar la mesura de la llargària de l'arc de meridià portada a terme per científics francesos a finals del segle XVII, i la invenció del cronòmetre de gran exactitud per un anglès, cosa que va permetre fixar la localització en longitud al mar.
Malgrat els desenvolupaments i les millores experimentades en la construcció dels instruments topogràfics i geodèsics, un camp d'estudi sobre el qual no m'hi entretindré, la majoria de mapes del final del període continuaven presentant les formes de relleu de manera inadequada. Si bé era possible determinar les altures sobre una superfície mitjana de referència, les corbes de nivell per a mostrar el relleu no varen desplaçar les simples anotacions de cotes altitudinals fins ben entrat el segle XIX.
|